En Gonçal Fernandez i Mills consegueix el Nirvana

En Gonçal Fernandez i Mills consegueix el Nirvana

El diumenge 17 d’agost en Gonçal Fernandez i Mills tenia coll avall de que era el dia més indicat per tenir èxit en el seu segon intent de fer la Volta CR a Catalunya. Ell forma part del Club Ciclista Gràcia de Barcelona, però com a estratègia va triar la sortida des de Figueres en sentit antihorari. El cas és que l’hi va anar prou bé, van ser 59 hores i 25 minuts per fer els 900 km per la ruta establerta, obtenint la homologació número 17 en categoria Randonneur d’aquesta ruta permanent per Catalunya.

Si voleu coneixer més detalls d’aquest periple ciclista, heu de llegir la crònica on desvetlla com ha arribat al Nirvana.

Felicitats Gonçal per aquest nou repte que has afegit al teu currículum esportiu.

LA MEVA VOLTA CR A CATALUNYA

El meu segon intent, aquesta vegada en solitari, ha estat reeixit. La tenia  al cap, gairebé de forma obsessiva,  després del fracàs de finals de Juliol. Vaig tornar a sol·licitar que m’enviessin un nou carnet de ruta i, en rebre’l, només em quedava per decidir la data d’inici de l’aventura . Consultant mapes del temps previstos vaig pensar inicialment que dilluns 18 d’Agost podria ser una bona data per la sortida però, a última hora, i veient que aquest mateix dia s’iniciava un canvi de temps al Pirineu occidental, vaig avançar l’inici del repte al diumenge 17. El punt de partida fou Figueres i el sentit de recorregut de la Volta l’antihorari. D’aquesta manera, coll de Canes, la collada de Toses i el Coll del Cantó podía pujar-los d’una tacada al començament, amb les forces físiques en millor estat.

El periple començà doncs diumenge 17 d’Agost a les 9h45min del matí a la capital de l’Alt Empordà amb un temps excel·lent i una temperatura molt agradable. El sopar d’aquell dia el vaig fer a Sort cap a les 22h del vespre, després d’un difícil descens del Cantó en condicions nocturnes atès que vaig coronar el port amb la última claror del dia.  La veritat és que el meu cos quedà congelat  i només els aliments que vaig ingerir em feren reaccionar.

Havent sopat vaig reprendre la marxa fins a l’Hotel Terradets de Cellers on m’hi vaig aturar per dormir unes quatre horetes. No tenia clar en quin indret de La Pobla de Segur podría estampar el segell corresponent al control ubicat a la vila. Bona sort la meva! A les 0h30min del dia 18 el bar Cassis estava encara obert atès que els seus propietaris estaven recollint. Molt amablement atengueren la meva petició i, fins i tot, em convidaren a una canya.

Tot el trajecte de Sort fins aquí i de La Pobla a Cellers va resultar molt agradable, sense a penes trànsit i amb un silenci relaxant.

De Cellers vaig sortir cap a les 7 h del matí del dia 18, amb les cames a punt per afrontar l’ascensió a l’Alt de la Fontllonga amb llum natural. El paisatge del congost de Terradets i del pantà de Camarasa és per emmarcar . La seva bellesa em va captivar fins a tal punt que, sense adonar-me’n, vaig arribar a  Balaguer. Serien  les 9h del matí i el segellat del carnet me’l feren a un taller de bicicletes situat al costat del Segre. A partir d’aquí, terreny fàcil fins a Lleida, travessia de la ciutat i desviament cap a l’oest seguint la NII fins a Alcarràs.

A partir d’aquesta darrera població el Déu Èol començà a complicar-me l’existència. Després d’una aturada per esmorzar a Aitona i un cop passat Seròs, la pujada a Maials esdevingué molt pesada com a conseqüència d’un vent frontal que no em deixaria fins a Amposta. Més de 100 km lluitant contra l’aire en un terreny que no és especialment encisador. Abans però, a Tortosa, una companya de club que hi treballa em va subministrar barretes energètiques i un pilot posterior en condicions. El que jo portava havia començat a fallar. Aquesta fou la única assistència que vaig rebre en tot el recorregut.

Tal com us he explicat abans, un cop superat el control d’Amposta el vent canvià de direcció i es tornà favorable. Oli en un llum! Calia aprofitar-ho per avançar amb més facilitat a través d’un terreny especialment antipàtic com és el tram de N340 entre la capital del Montsià i l’Hospitalet de l’Infant. 54 km per un voral ample però no sempre net i absolutament voltat de camions que no sempre respectaven suficientment la distància lateral reglamentària.  Els últims quilòmetres d’aquest tram són paral·lels a la A7 que agafa tothom. Aquí sí que un se sent sol tot i que es troba amb la sorpresa d’uns repetjons propers a la central nuclear de Vandellós on el paisatge és ben diferent i amb una certa bellesa-

El soparet el vaig fer a l’Hospitalet pensant en anar a fer nit a Valls. Res, 49 km més recorreguts amb el menjar a la panxa. Inesperada per dolenta va ser també la senyalització de la via alternativa a l’autovia d’Alcover, especialment difícil de seguir en condicions nocturnes. En un parell de punts vaig haver de desfer camí per retrobar la ruta correcta. Tampoc em va resultar fàcil trobar l’hotel on em vaig hostatjar a Valls. Entre naps i cols, a les dues de la matinada estava dormint confortablement.

La tercera i definitiva etapa m’havia de dur fins a Figueres, el punt final de la meva ruta. Vaig sortir de Valls a les 8h del matí del dia 19 d’Agost després de consumir un esmorzar variat i abundant que estava inclòs a la tarifa de l’hotel. Al Pla de Santa Maria el segell me’l posaren a una croissanteria situada a la part alta del poble, la única cosa que vaig trobar oberta a aquella hora. I ja sense més dilacions la meva bici i jo ens dirigírem cap a la C37 posant proa cap al Pont d’Armentera, Querol, Esblada i Santa Maria de Miralles. El terreny és dur però molt boscós i força feréstec. L’arribada a Igualada després d’aquest tram complicat es fa en un salt passant pel poble veí de Santa Maria de Montbui.

D’Igualada estant, l’accés a Manresa es fa seguint la C37 vella que passa pel bell mig d’Òdena i coronant després l’Alt de Maians. El descens posterior inclou algun repetjó poc amable i una arribada a Manresa a través d’un tram, el de Salelles a la capital del Bages, on el ferm està en molt mal estat. Segello a una benzinera de la carretera de Vic després de renovar el líquid contingut en els bidons i afronto una altra de les dificultats del dia: la pujada, no per coneguda menys pestosa, cap a Moià. Finalment decideixo dinar a Castellterçol a dos quarts de dues de la tarda. Uns fideus a la marinera deliciosos i un xurrasquet d’aquells que enamoren contribueixen a omplir el dipòsit de cara als quilòmetres finals. Els primers són favorables si exceptuem algun repetxonet emprenyador entre la cruïlla de Sant Quirze de Safaja i Coll de Poses. A partir d’aquí un llarg descens em porta a Sant Feliu de Codines i posteriorment a Bigues i Riells, L’Ametlla del Vallès, La Garriga i la capital vallesana oriental, Granollers.

Anar a buscar la C35 per dirigir-me a Sant Celoni i Hostalric i trobar vent de cul va ser tota una! La bici volava i el meu pedaleig decidit em va dur a una benzinera d’Hostalric on vaig posar l’últim segell abans del final a Figueres. Això ja gairebé estava superat. Només quedava negociar les Gavarres i arribar posteriorment a la plana empordanesa per travessar-la de La Bisbal fins a la mateixa capital de l’Alt Empordà. Així ho vaig fer i, afortunadament, la tramuntana no va fer acte de presència en cap moment. El dia s’anava enfosquint progressivament i finalment vaig entrar a Figueres a les 21h 10 min del dia 19 d’Agost. 59 hores i 25 minuts va durar el meu repte. Fantàstic! Cofoi! Exultant! Són els qualificatius que millor descriuen l’estat d’ànim d’una persona cansada però amb la sensació d’haver assolit el seu Nirvana!

                                                                                                 Gonçal Fernandez i Mills    Agost 2014 

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.